COM UNA CINEASTA!

Mentre
estàvem gravant, em sentia com una autèntica cineasta donant
indicacions a l’equip. Era un pla filmat a la manera de Javier Rebollo a
“La mujer sin piano” , llum fosca que dóna força al pla i transmet la
sensació que la noia estigui trista, dolguda, desanimada, camina poc a
poc, la música que està entre mig, sembla que hagi superat alguna cosa,
el personatge ens va apareixent i desapareixent del pla gràcies a les
poques llums que hi ha al carrer i als cotxes.
I... a mesura que anava gravant, m’anava sentint el pla més meu.
El fet de fer de director, era un paper molt important, una part
important de la feina estava a les meves mans, si la presa no sortia bé,
s’havia de tornar a repetir, era cansat i pesat. Ens havíem d’esforçar
al màxim.
Aquest moment va ser molt interesant i alhora esgotador!
Tura
SENSE LLUM
Estàvem gravant l’últim pla de la seqüència al roure, hi sortia l’avi
i el protagonista. Ens havíem entretingut amb els altres plans, ja es
ponia el sol i ens estàvem quedant sense llum. Els directors d’aquell
pla, s’estaven posant cada cop més nerviosos, l’equip li posava pressió.
Tants nervis van fer que ens oblidéssim de fer el protocol de rodatge i
el protocol de claqueta. Jo feia de sonidista, havia de gravar el so de
quan el protagonista s’aixecava. Com que estaven tant ocupats, vaig
haver de decidir el so tota sola, no sabia què havia de captar, em
sentia insegura, el que sentia era el que volien els directors? Estava
nerviosa i impacient, desitjant que aquell pla s’acabés i valoréssim que
havia anat bé. Només vam poder fer una presa, dolenta, perquè llavors
el sol es va pondre. Per sort, vam poder tornar-hi un altre dia!
Anna
SILENCI AL ROURE
Quan estava assentat contemplant el roure mentre els del grup
muntaven el trípode, buscaven el pla, trobaven els sons, apuntaven a la
graella de l’escript,... Tothom estava concentrat amb la feina i no
deien res, moment de tranquil·litat i jo em sentia relaxat, calmat,...
Escoltant el piupiueig dels ocells, el frec de l’herba amb l’herba, el
brunzit de les mosques, dels mosquits, de les abelles, el so dels
grills, el so del vent,... Moment de silenci que sempre recordaré !
Pol
UNA PARTIDA ANORMAL
Vam decidir gravar un pla on l’avi i el personatge jugaven a
cartes, optarem per rodar l’escena a casa de l’avi. Un cop allà i,
havent comentat la nostra idea, vam començar a planificar com seria el
pla. Els dos protagonistes es van posar tant en el personatge que, abans
i després del rodatge, seguien jugant envoltats de càmeres, mestres,
nens, cineastes... que comentaven com havia anat el pla, ells seguien
jugant i rient, mentre els altres amb rostre seriós esperàvem per
començar a gravar de nou. Va ser molt divertit, ja que normalment, si
penses que et veuran més de cinc-cents nens, tot el teu poble, i tothom
qui vulgui de tot el món, hauries d’estar tens, però no, ells no, no ho
estaven gens.
Albert
TOT BÉ FINS QUE....
Era fosc, només ens faltaven tres seqüències per fer i ens en
anàvem, em tocava fer de director i com que el pla era en un cotxe i
era molt tancat, només hi cabíem el protagonista i jo. Vam començar a
filmar, estava replet de nervis perquè no sabia si quedaria bé o
malament, però de cop i volta, un cotxe va fer llums... va quedar
espectacular! Ja feia segons que estava gravant i no sabia si tallar o
continuar, finalment vaig tallar. Em van dir ” –Però, deixa-ho més
estona... “, vam haver de repetir el pla. Aquell dia vaig aprendre una
cosa, sempre és millor gravar durant més estona que menys!
Bruno
LA NIT

Ja s’havia fet fosc i vam aprofitar per gravar els últims plans. Tot
l’equip de rodatge havia entrat en un carreró humit i amagat, semblava
que el món s’havia quedat parat. Recordo que em va tocar fer de
sonidista, no ho controlava gaire, poques vegades havia fet aquell
càrrec, em sentia un inexpert. Vaig agafar la perxa i em vaig posar els
auriculars; aquell espai es va transformar. Sentia tots els sons de la
nit, m’entraven d’una manera única, em sentia lliure, relaxat i, per
sobre de tot, un privilegiat.
Guillem
RODATGE A LA FOSCOR
Era un dia de primavera, el sol començava a pondre’s, jo em sentia
enfredolida. Entrada la nit, un grup d’alumnes vam anar a gravar pels
carrers de Bordils, tot era fosc i silenciós, no hi havia ningú. Estava
nerviosa i neguitosa, era el primer cop que rodava de nit. El poble era
tant diferent al de dia... sense ambient, amb molt de silenci, sense
llum, sense cotxes ni motos,... La nit em produïa intriga i por, no
podíem parlar fort i el cel era negre, negre com la gola d’un llop...
Nora
MALEÏDA TACA!!

Una tarda, aproximadament cap a les set, vam anar al roure del pla de
les Arenes. Buscàvem l’hora en que el sol es ponia rere les muntanyes.
El pla era preciós, i jo feia de càmera, havia de controlar amb l’ajuda
de les indicacions de la directora, que el pla sortís perfecte. De cop i
volta ens vam adonar que hi havia un problema gros! Una enorme taca
provocada per la llum del sol ens espatllava el pla, i per això vam
haver de repetir la pressa tantes vegades com va caldre!, provar com ho
podíem tapar amb la claqueta va ser un cansament per tots! Finalment,
vam aconseguir que aquella maleïda taca s’esfumés!!!
Paula
PRESES I MÉS PRESES!

Un
divendres a la nit de rodatge, estàvem gravant a la meva habitació, el
protagonista estava estirat al llit. Va ser molt còmic, el personatge
estava en una postura força incòmode i per nosaltres divertida; cada
vegada que començàvem a gravar, ens venia un atac de riure i havíem de
tallar. No ens podíem aguantar. Just en el moment en que el protagonista
es girava i mirava a càmera, esclatàvem a riure, no sabíem perquè però
ens enriolàvem. Finalment, vam aconseguir concentrar-nos, i ens va
sortir la presa bona; això sí, després de molts intents! Quan vam
visionar el curt a la classe i vam veure el pla, em vaig sorprendre de
com de bé havia quedat i de la fantàstica actuació d’en Pol ja que
mirar a càmera és difícil. També recordava el dia del rodatge, la
paciència que va tenir en Pol, aguantant-se el riure presa rere presa
sense queixar-se, mentre nosaltres rèiem i dèiem -Tallem! Tornem a
repetir!-. Era l’únic que s’aguantava mentre filmàvem, però quan paràvem
la gravació, esclatava a riure igual que nosaltres. Aquell dia va ser
intens ja que vam haver de rodar fins a altes hores de la nit.
Aina
FAIG DE DIRECTOR
Estàvem gravant una seqüència a casa del protagonista, apunt de fer
de sonidista, quan, de cop, em vaig trobar fent de director. Estava
inquiet no podia triar el pla perquè el protagonista es movia, em sentia
pressionat per això mateix de totes formes m’ho passava molt bé. Vaig
arribar a trobar l’enquadrament del pla, Just com volia i em vaig sentir
molt alleugerit, més tranquil. Orgullós del meu treball vaig donar la
càmera al següent director.
Emili
ENS HA SORTIT RODÓ!
Quan havíem de gravar la sortida d’escola, jo representava l’amic del
protagonista. Em vaig quedar a la classe mentre l’equip de rodatge
estaven preparant el pla i mentrestant, explicaven el que el
protagonista hauria de fer. Quan van acabar, ja era hora de marxar cap a
casa i el moment en què el protagonista i jo sortíem de l’escola. Jo no
sabia el que havia de fer i em sentia intranquil i desorientat, vaig
haver d’improvisar, ja estàvem gravant el pla quan vaig trobar un moment
i li vaig preguntar al meu company què havíem de fer. Al sentir les
seves paraules em vaig relaxar i tranquil·litzar.
Pau Bancells
TRÀVELING AMB EL COTXE

Estàvem dins el cotxe, havíem de gravar el pla de quan el
protagonista sortia de l’escola. Feia de càmera i estava molt nerviosa
perquè només teníem una oportunitat, només podíem gravar una presa. Vaig
fer tot el possible perquè ens sortís bé, estava molt nerviosa gravant
el tràveling, jo havia de donar indicacions a en Pol. Teníem la sort de
gravar sense so i podia dir-li de paraula com havia de caminar, si
ràpid o a poc a poc, per tal que el cotxe i el protagonista anessin a la
mateixa velocitat. De tant en tant ens sortia del pla i dèiem
:- Et perdem, et perdem!! Ell
ràpidament reduïa el pas. Sabia que aquest pla seria difícil, sentia
papallones a la panxa, volia que ens sortís tot molt bé i va ser així.
Andrea
FENT DE SONIDISTA
Feia de sonidista a la cuina del protagonista , escoltava el so. Tots
estaven callats, silenci, l’únic que sentia sons era jo: passes
baixant escales, vent, persiana pujant, motor de nevera, el mastegar de
galetes, el moviment d’un plat i d’un got,.... Estava acompanyat amb
l’equip de rodatge, em sentia diferent perquè els altres no podien
escoltar el que jo sentia, també important perquè tenia la perxa i era
l’encarregat de buscar el so, ho havia de fer amb molt de compte perquè
els moviments del meu cos no quedessin gravats.
Hamidou.
QUAN ES VA FER FOSC...
Hi havia una escena en tràveling i jo feia de sonidista, havia
d’estar molt atenta al motor del cotxe, vaig estar molt concentrada.
Era fosc i feia una mica de fred, havíem de portar la finestra oberta,
el corrent d’aire que passava feia que cada cop sentís més fred. Tot
plegat va valdre la pena perquè el pla va quedar molt maco. Aquell dia
m’ho vaig passar molt bé amb els companys de rodatge.
Idoia
MOMENT D’INSPIRACIÓ

La càmera és un objecte gran i molt robust, però molt delicat i
pensar que un petit cop o moviment pot espatllar el pla em feia posar
molt més nerviós del que ja estava.
Fer de director en un pla del curt va fer que em sentís diferent,
pensava: quan surti aquest pla en el curt... quina emoció. La posta de
sol em va ajudar a imaginar-me el pla, em va fer reflexionar sobre com
podia quedar: un primer pla del protagonista, li tocava la llum del sol a
la cara i les ombres de les fulles del roure feien que el pla quedés
molt més maco.
Enric
QUIN ESTRÉS!
Estava amb el grup de rodatge, en el roure del Pla de les Arenes,
gravant un pla. Era el segon d’aquella seqüència, i el primer ja ens
havia portat molta feina, el sol ens molestava i el pla quedava cremat.
La primera presa, no va sortir bé, vaig pensar: No passa res, segur que
la segona serà bona. Però no, va tornar a sortir malament. Jo feia
d’escript, començava a sentir-me una mica esgotada, desitjava que la
directora digués: - “és bona!” Però no hi va haver manera! Em vaig
començar a estressar, a atabalar. M’esforçava en fer bé tot allò que
estava a les meves mans, no fer soroll, no moure’m,... Tot perquè la
presa sortís bé, però no. L’equip es va començar a desconcentrar, no
fèiem els càrrecs com tocava, posàvem massa pressió al director i a la
càmera, tothom rondinava... Després em vaig adonar que no era perquè
algú fes soroll, o perquè el protagonista no ho fes bé, sinó perquè el
sol es ponia i no aconseguíem la llum que buscàvem en el pla. Al final, a
la sisena presa vaig sentir: - “és bona!”. Em vaig posar contentíssima,
per fi havíem acabat de gravar aquell pla! Va ser d’allò més
estressant!
Estel
ESPAI INCÒMODE PER UN DIRECTOR
Estàvem gravant l’últim pla de la 8ª escena del curt. Jo era el
director i tenia la responsabilitat del pla perquè era l’únic que el
podia veure; era meravellós i fenomenal que confiessin amb mi. Estava
dins del cotxe assegut sobre els seients plegats i hi havia un ferro que
em molestava, em sentia comprimit, xafat, però també segur de poder-ho
fer. Vam donar per bona la presa, però necessitava veure-la en pantalla
per tenir la seguretat de que havia quedat bé. Ara que he vist el curt
em sento tranquil, content i satisfet pel pla que vam gravar i que jo
vaig dirigir. Mai oblidaré aquesta experiència cinematogràfica fent de
director i cineasta.
Óscar
EL CRIT!
Feia de sonidista amb un company, estàvem gravant unes passes en el
parc, prop delpavelló, allunyats de l’equip de rodatge, hi havia silenci
absolut, poca llum. Sentia un caminar que s’acostava i s’allunyava...
de sobte, un company de l’equip va cridar. Aquell crit va trencar la
tranquil·litat i a través dels auriculars es va sentir molt fort. Vaig
pensar que algú s’hauria fet mal, o que ja n’hauria passat alguna de
grossa. Ens vam desconcentrar, ja no sabíem si gravàvem o no, i resulta
que sí! Ho vam acabar repetint quatre cops! Fer de sonidista de nit va
ser molt emocionant, la foscor i la pau d’aquelles hores van
intensificar les sensacions.
Mia
PLA DIFÍCIL!

A la seqüència que el protagonista va a casa seva, jo era el càmera i
vaig gravar un pla molt difícil: el cotxe havia de seguir el personatge
quan caminava per la vorera i havia d’anar a la mateixa velocitat,
aquest tràveling va costar molt. No paràvem de fer preses perquè no
sortia com volíem, pensava que mai acabaríem, estava una mica cansat de
gravar, nerviós i amb ganes d’anar a dormir...No m´imaginava que
estaríem tanta estona gravant.
Pau A.
AMB ELS AMICS
Jo feia de càmera, tot l’equip de rodatge m’ajudava i m’explicava com
ho havia de fer perquè dubtava i no tenia clares algunes coses: no
sabia on havia de prémer per començar a gravar, com es feia el zoom,...
Em vaig sentir molt bé perquè feia una feina important per mi i per
tothom. Va ser una mica difícil trobar el pla, volíem que fos obert, que
es veiés com arribava l’avi però també un primer pla del protagonista.
Georgian