Mostrando entradas con la etiqueta CORTO. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta CORTO. Mostrar todas las entradas

jueves, 18 de junio de 2015

PRESENTACIÓN EN LA FILMOTECA DE CATALUNYA Y EN LA CINETECA DE MADRID



Los alumnos de sexto de l'Escola de Bordils, el  9 de Junio presentamos el corto "Mirar endavant" en la Filmoteca de Catalunya, y un pequeño grupo de seis alumnos, lo presentó, en la Cineteca de Madrid, el 16 de Junio.


PROCESO DE CREACIÓN DE NUESTRA PELÍCULA
SITUACIÓN EMOCIONAL
Después de un año haciendo visionados, gravando travellings, planos del mundo, retratos,… Nos tocaba empezar el corto, y lo primero que teníamos que pensar, era la situación emocional.
En la libreta de Cine en Curso,  escribimos diferentes situaciones emocionales, las compartimos en clase y entre todos decidimos cuales eran más ricas cinematográficamente y emocionalmente. El consenso tuvo un papel muy importante ya que no en todas las decisiones estábamos todos de acuerdo. Al final decidimos que trataría sobre: la  separación y ausencia del padre y  pasar mucho tiempo con el abuelo.
CONCEPCIÓN GLOBAL:
La concepción global, fue un paso muy importante para nuestro corto.
A partir del personaje que ya habíamos creado y sus estados anímicos, hicimos una lluvia de ideas de posibles escenas i de imágenes que se nos ocurrían. Las relacionamos, enriquecimos y pensamos qué pasaría en cada escena y el orden que seguirían. Pensamos en muchos visionados que nos podían inspirar y podían enriquecer la película. Fue muy interesante encontrar planos de grandes cineastas que tuviesen relación con  nuestras propuestas. Recordar visionados y verlos de nuevo nos impulsó a filmar a la manera de algún gran cineasta.
Podríamos hablar de muchos cineastas que nos han gustado pero los que más nos han inspirado han sido:
·         Javier Rebollo en “La mujer sin piano” cuando el personaje sale del coche en la primera escena.
·         Al principio de la película, cuando el protagonista está dentro del coche y el fondo es flou, es como un plano de Chantal Akerman en “Los encuentros de Ana”. Los travellings del principio nos recordaron a D’Est, también de Akerman. Y los de la última escena están inspirados por Jonas Mekas.
·         Ingmar Bergman en “Persona”, nos inspiró a filmar un plano muy fuerte y muy difícil, en el cual, el protagonista mira a cámara.
·         Jose Luís Guerin en “Innisfree” en el plano en el que el personaje se va corriendo a casa del abuelo.
·         Cuando el protagonista está desayunando lo gravamos como Arnaud Desplechin en “Mis discusiones”.
·         Para gravar el plano en el que el personaje está sentado en la cama, esperando a que la madre le de las buenas noches, nos inspiramos en “La leyenda del tiempo” de Isaki Lacuesta.
Luego concretamos que pasaría en cada escena: la hora del día y la luz que queríamos, el color, el sonido, los parámetros y categorías y las localizaciones.
REGLAS DEL JUEGO
Los centros educativos que participamos en Cine en curso, y realizamos un corto, compartimos tres  reglas del juego, estás nos ayudaron a dar más profundidad a la concepción global,  a pensar más en la luz,  a recuperar los planos de noche y los travellings que habíamos gravado durante el curso , aquellos que nos gustaban y que creíamos que jugaban muy bien con las emociones de la historia.
Después de un año en correspondencias con los alumnos de la escuela “Els Xiprers”, nos hizo mucha ilusión compartir categorías con ellos. A través del blog, nos escribimos  e intercambiamos opiniones sobre las posibles categorías a trabajar. Finalmente nos decidimos por las cuatro que más nos gustaban de las muchas trabajadas: “mostrar la emoción para ocultar la mirada”, “elementos interpuestos” y “primeros planos”.
VIVENCIAS
 No todos vivimos igual el rodaje, cada uno de nosotros experimentamos emociones diferentes: la ilusión de filmar a la manera de un gran cineasta, la desesperación cuando las tomas eran malas, el nerviosismo de quedarnos sin la luz deseada, las mariposas en la barriga, la inseguridad en el rodaje de los planos difíciles…
Todos encontramos un rol donde nos sentimos más a gusto: unos por la responsabilidad de hacer de directores, otros por el privilegio que tiene el sonidista de quedar aislado con los sonidos y experimentar una transformación del espacio cuando te pones los auriculares. También el protagonista que tenía que seguir bien las instrucciones que le daban y otros haciendo de cámara, capaces de concentrarse mucho, por ejemplo cuando tenían que seguir al protagonista.
 Los que tuvimos la suerte de filmar de noche lo disfrutamos mucho, nos sentimos especiales, fue una experiencia nunca vivida. Había momentos agotadores producidos por la repetición del mismo plano, pero también de alegría, cuando después de ocho tomas, el director dice “buena”.
MONTAJE
Al inicio del montaje , fue  muy emocionante ver por primera vez  los planos que grabamos,  decidir la duración de cada uno, ver las relaciones entre planos y sobre todo ir construyendo  la película.
 Una decisión inesperada fue plantearnos eliminar el último plano, que significaba, cambiar el final que todos teníamos claro des del inicio. Probamos diferentes opciones y finalmente estuvimos de acuerdo en terminar con las palabras del abuelo sobre los travelings.
¡Era mucho más emocionante!
Para encontrar los momentos donde poner las diferentes músicas que habíamos compuesto e interpretado tuvimos que pensar en qué secuencia o plano podía quedar mejor para intensificar la emoción del momento. Este trabajo supuso mucha concentración y trabajo en grupo.
VALORACIÓN FINAL:
Gracias a este proyecto, ahora miramos las películas de otra forma, nos fijamos en los diferentes parámetros, la luz, los nombres de los cineastas, pensamos en lo que quiere transmitirnos el director: si quiere intensificar la emoción con la ayuda del sonido, si ha querido usar música… y pensamos en todo el trabajo que hay detrás.
Estamos muy contentos de formar parte de este proyecto, de haber participado des de sus inicios y esperamos haber colaborado un poco para hacerlo crecer.
 TRABAJO EN EQUIPO, PACIENCIA, ILUSIÓN, ESFUERZO, CREACIÓN, SENSIBILIDAD, DISFRUTAR, ARGUMENTAR, CONSCENSUAR, EMOCIONAR Y EMOCIONARSE… ESTO ES CINE EN CURSO!
 Alumnos de sexto de l'Escola de Bordils

"MIRAR ENDAVANT"


Mirar endavant, Escola de Bordils, Cinema en curs 2014-2015

Corto realizado por los alumnos de sexto dentro del proyecto de "Cine en curso"

miércoles, 6 de mayo de 2015

VIVÈNCIES RODATGE FILM FINAL

COM UNA CINEASTA!
Mentre estàvem gravant, em sentia com una autèntica cineasta donant indicacions a l’equip. Era un pla filmat a la manera de Javier Rebollo a “La mujer sin piano” , llum fosca que dóna força al pla i transmet la sensació que la noia estigui  trista, dolguda, desanimada, camina poc a poc, la música que està entre mig, sembla que hagi superat alguna cosa, el personatge ens va apareixent i desapareixent del pla gràcies a les poques llums que hi ha al carrer i als cotxes.
 I... a mesura que anava gravant, m’anava sentint el pla més meu.
El fet de fer de director, era un paper molt important, una part important de la feina estava a les meves mans, si la presa no sortia bé, s’havia de tornar a repetir, era cansat i pesat. Ens havíem d’esforçar al màxim. Aquest moment va ser molt interesant i alhora esgotador!
Tura
SENSE LLUM
Estàvem gravant l’últim pla de la seqüència al roure, hi sortia l’avi i el protagonista. Ens havíem entretingut amb els altres plans, ja es ponia el sol i ens estàvem quedant sense llum. Els directors d’aquell pla, s’estaven posant cada cop més nerviosos, l’equip li posava pressió. Tants nervis van fer que ens oblidéssim de fer el protocol de rodatge i el protocol de claqueta. Jo feia de sonidista, havia de gravar el so de quan el protagonista s’aixecava. Com que estaven tant ocupats, vaig haver de decidir el so tota sola, no sabia què havia de captar, em sentia insegura, el que sentia era el que volien els directors? Estava nerviosa i impacient, desitjant que aquell pla s’acabés i valoréssim que havia anat bé. Només vam poder fer una presa, dolenta, perquè llavors el sol es va pondre. Per sort, vam poder tornar-hi un altre dia!
Anna
SILENCI AL ROURE


Quan estava assentat contemplant el roure mentre els del grup  muntaven el trípode, buscaven el pla, trobaven els sons, apuntaven  a la graella de l’escript,... Tothom estava concentrat amb la feina i no deien res, moment de tranquil·litat i jo em sentia relaxat, calmat,... Escoltant  el piupiueig dels ocells, el frec de l’herba amb l’herba, el brunzit de les mosques, dels mosquits, de les abelles, el so dels grills, el so del vent,... Moment de silenci que sempre recordaré !
Pol

UNA PARTIDA ANORMAL

Vam decidir gravar un pla  on l’avi i el personatge jugaven a cartes, optarem per rodar l’escena a casa de l’avi. Un cop allà i, havent comentat la nostra idea, vam començar a planificar com seria el pla. Els dos protagonistes es van posar tant en el personatge que, abans i després del rodatge, seguien jugant envoltats de càmeres, mestres, nens, cineastes... que comentaven com havia anat el pla, ells seguien jugant i rient, mentre els altres amb rostre seriós esperàvem  per començar a gravar de nou. Va ser molt divertit, ja que normalment, si penses que et veuran més de cinc-cents nens, tot el teu poble, i tothom qui vulgui de tot el món, hauries d’estar tens, però no, ells no, no ho estaven gens.
Albert
TOT BÉ FINS QUE....


Era fosc, només ens faltaven tres  seqüències per fer i ens en anàvem, em tocava fer  de director i com que el pla era en un cotxe i era molt tancat, només hi cabíem el protagonista i jo. Vam començar a filmar, estava replet de nervis perquè no sabia si quedaria bé o malament, però de cop i volta, un cotxe va fer llums... va quedar espectacular! Ja feia segons que estava gravant  i no sabia si tallar o continuar, finalment vaig tallar. Em van dir ” –Però, deixa-ho més estona... “, vam haver de repetir el pla. Aquell dia vaig aprendre una cosa, sempre és millor gravar durant més estona que menys!
Bruno

LA NIT

Ja s’havia fet fosc i vam aprofitar per gravar els últims plans. Tot l’equip de rodatge havia entrat en un carreró humit i amagat, semblava que el món s’havia quedat parat. Recordo que em va tocar fer de sonidista,  no ho controlava gaire, poques vegades havia fet aquell càrrec, em sentia un inexpert. Vaig agafar la perxa i em vaig posar els auriculars; aquell espai es va transformar. Sentia tots els sons de la nit, m’entraven d’una manera única, em sentia lliure, relaxat i, per sobre de tot, un privilegiat.
Guillem
RODATGE A LA FOSCOR


Era un dia de primavera, el sol començava a pondre’s, jo em sentia enfredolida. Entrada la nit, un grup d’alumnes vam anar a gravar pels carrers de Bordils, tot era fosc i silenciós, no hi havia ningú. Estava nerviosa i neguitosa, era el primer cop que rodava de nit. El poble era tant diferent al de dia... sense ambient, amb molt de silenci, sense llum, sense cotxes ni motos,... La nit em produïa intriga i por, no podíem parlar fort i el cel era negre, negre com la gola d’un llop...
Nora

MALEÏDA TACA!!

Una tarda, aproximadament cap a les set, vam anar al roure del pla de les Arenes. Buscàvem l’hora en que el sol es ponia rere les muntanyes. El pla era preciós, i jo feia de càmera, havia de controlar amb l’ajuda de les indicacions de la directora, que el pla sortís perfecte. De cop i volta ens vam adonar que hi havia un problema gros! Una enorme taca provocada per la llum del sol ens espatllava el pla, i per això vam haver de repetir la pressa tantes vegades com va caldre!, provar com ho podíem tapar amb la claqueta va ser un cansament per tots! Finalment, vam aconseguir que aquella maleïda taca s’esfumés!!!
Paula
PRESES I MÉS PRESES!
Un divendres a la nit de rodatge, estàvem gravant a la meva habitació, el protagonista estava estirat al llit. Va ser molt còmic, el personatge estava en una postura força incòmode i per nosaltres divertida; cada vegada que començàvem a gravar, ens venia un atac de riure i havíem de tallar. No ens podíem aguantar. Just en el moment en que el protagonista es girava i mirava a càmera, esclatàvem a riure, no sabíem perquè però ens enriolàvem. Finalment, vam aconseguir concentrar-nos, i ens va sortir la presa bona; això sí, després de molts intents! Quan vam visionar el curt a la classe i vam veure el pla, em vaig sorprendre de com de bé havia quedat  i de la fantàstica actuació d’en Pol ja que mirar a càmera és difícil. També recordava el dia del rodatge, la paciència que va tenir en Pol, aguantant-se el riure presa rere presa sense queixar-se, mentre nosaltres rèiem i dèiem -Tallem! Tornem a repetir!-. Era l’únic que s’aguantava mentre filmàvem, però quan paràvem la gravació, esclatava a riure igual que nosaltres. Aquell dia va ser intens ja que vam haver de rodar fins a altes hores de la nit.
Aina
FAIG DE DIRECTOR
Estàvem gravant una seqüència  a casa del protagonista, apunt de fer de sonidista, quan, de cop, em vaig trobar fent de director. Estava inquiet no podia triar el pla perquè el protagonista es movia, em sentia pressionat per això mateix de totes formes m’ho passava molt bé. Vaig arribar a trobar l’enquadrament del pla, Just com volia i em vaig sentir molt alleugerit, més tranquil. Orgullós del meu treball vaig donar la càmera al següent director.   Emili



ENS HA SORTIT RODÓ!
Quan havíem de gravar la sortida d’escola, jo representava l’amic del protagonista. Em vaig quedar a la classe mentre l’equip de rodatge estaven preparant el pla i mentrestant, explicaven el que el protagonista hauria de fer. Quan van acabar, ja era hora de marxar cap a casa i el moment en què el protagonista i jo sortíem de l’escola. Jo no sabia el que havia de fer i em sentia intranquil i desorientat, vaig haver d’improvisar, ja estàvem gravant el pla quan vaig trobar un moment i li vaig preguntar al meu company què havíem de fer. Al sentir les seves paraules em vaig relaxar i tranquil·litzar.
Pau Bancells
TRÀVELING AMB EL COTXE

Estàvem dins el cotxe, havíem de gravar el pla de quan el protagonista sortia de l’escola. Feia de càmera i estava molt nerviosa perquè només teníem una oportunitat, només podíem gravar una presa. Vaig fer tot el possible perquè ens sortís bé, estava molt nerviosa gravant el tràveling, jo havia de donar indicacions a en Pol.  Teníem la sort de gravar sense so i podia dir-li de paraula com havia de caminar, si ràpid o a poc a poc, per tal que el cotxe i el protagonista anessin a la mateixa velocitat. De tant en tant ens sortia del pla i dèiem:- Et perdem, et perdem!! Ell ràpidament reduïa el pas. Sabia que aquest pla seria difícil, sentia papallones a la panxa, volia que ens sortís tot molt bé i va ser així.
Andrea
FENT DE SONIDISTA


Feia de sonidista a la cuina del protagonista , escoltava el so. Tots estaven callats, silenci, l’únic que sentia sons era jo:  passes baixant escales, vent, persiana pujant,  motor de nevera, el mastegar de galetes, el moviment d’un plat i d’un got,.... Estava acompanyat amb  l’equip de rodatge, em sentia diferent perquè els altres no podien escoltar  el que jo sentia, també important  perquè tenia la perxa i era l’encarregat de buscar el so, ho havia de fer amb molt de compte perquè els moviments del meu cos no quedessin gravats.
Hamidou.    

QUAN ES VA FER FOSC...

Hi havia una escena en tràveling i jo feia de sonidista, havia d’estar molt atenta  al motor del  cotxe, vaig estar molt concentrada. Era fosc i feia una mica de fred, havíem de portar la finestra oberta, el corrent d’aire que passava feia que cada cop sentís més fred. Tot plegat va valdre la pena perquè el pla va quedar molt maco. Aquell dia m’ho vaig passar molt bé amb els companys de rodatge.
Idoia
MOMENT D’INSPIRACIÓ

La càmera és un objecte gran i molt robust, però molt delicat i pensar que un petit cop o moviment pot espatllar el pla em feia posar molt més nerviós del que ja estava.
Fer de director en un pla del curt va fer que em sentís diferent, pensava: quan surti aquest pla en el curt... quina emoció. La posta de sol em va ajudar a imaginar-me el pla, em va fer reflexionar sobre com podia quedar: un primer pla del protagonista, li tocava la llum del sol a la cara i les ombres de les fulles del roure feien que el pla quedés molt més maco.
Enric

QUIN ESTRÉS!
Estava amb el grup de rodatge, en el roure del Pla de les Arenes, gravant un pla. Era el segon d’aquella seqüència, i el primer ja ens havia portat molta feina, el sol ens molestava i el pla quedava cremat. La primera presa, no va sortir bé, vaig pensar: No passa res, segur que la segona serà bona. Però no, va tornar a sortir malament. Jo feia d’escript, començava a sentir-me una mica esgotada, desitjava que la directora digués: - “és bona!” Però no hi va haver manera! Em vaig començar a estressar, a atabalar. M’esforçava en fer bé tot allò que estava a les meves mans,  no fer soroll, no moure’m,... Tot perquè la presa sortís bé, però no. L’equip es va començar a desconcentrar,  no fèiem els càrrecs com tocava, posàvem massa pressió al  director i a la càmera, tothom rondinava... Després em vaig adonar que no era perquè algú fes soroll, o perquè el protagonista no ho fes bé, sinó perquè el sol es ponia i no aconseguíem la llum que buscàvem en el pla. Al final, a la sisena presa vaig sentir: - “és bona!”. Em vaig posar contentíssima, per fi havíem acabat de gravar aquell pla! Va ser d’allò més estressant!
Estel
ESPAI INCÒMODE PER UN DIRECTOR


Estàvem gravant l’últim pla de la 8ª escena del curt. Jo era el director i tenia la responsabilitat del pla perquè era l’únic que el podia veure; era meravellós i fenomenal que confiessin amb mi. Estava dins del cotxe assegut sobre els seients plegats i hi havia un ferro que em molestava, em sentia comprimit, xafat, però també segur de poder-ho fer. Vam donar per bona la presa, però necessitava veure-la en pantalla per tenir la seguretat de que havia quedat bé. Ara que he vist el curt em sento tranquil, content i satisfet pel pla que vam gravar i que jo vaig dirigir. Mai oblidaré aquesta experiència cinematogràfica fent de director i cineasta.
Óscar

EL CRIT!
Feia de sonidista amb un company, estàvem gravant unes passes en el parc, prop delpavelló, allunyats de l’equip de rodatge, hi havia silenci absolut, poca llum. Sentia un caminar que s’acostava i s’allunyava...  de sobte, un company de l’equip va cridar. Aquell crit va trencar la tranquil·litat i a través dels auriculars es va sentir molt fort.  Vaig pensar que algú s’hauria fet mal, o que ja n’hauria passat alguna de grossa. Ens vam desconcentrar, ja no sabíem si gravàvem o no, i resulta que sí! Ho vam acabar repetint quatre cops! Fer de sonidista de nit va ser molt  emocionant, la foscor i la pau d’aquelles hores   van intensificar  les sensacions.
Mia
PLA DIFÍCIL!

A la seqüència que el protagonista va a casa seva,  jo era el càmera i vaig gravar un pla molt difícil: el cotxe havia de seguir el personatge quan caminava per la vorera i havia d’anar a la mateixa velocitat, aquest tràveling va costar molt.  No paràvem de fer preses perquè no sortia com volíem, pensava que mai acabaríem, estava una mica cansat de gravar, nerviós i amb ganes d’anar a dormir...No m´imaginava que estaríem tanta estona gravant.

Pau A.

AMB ELS AMICS
Jo feia de càmera, tot l’equip de rodatge m’ajudava i m’explicava com ho havia de fer perquè dubtava i no tenia clares algunes coses: no sabia on havia de prémer per començar a gravar,  com es feia el zoom,... Em vaig sentir molt bé perquè feia una feina important per mi i per tothom. Va ser una mica difícil trobar el pla, volíem que fos obert, que es veiés com arribava l’avi però també un primer pla del protagonista.
Georgian

viernes, 13 de marzo de 2015

PENSEM QUÈ HEM DE TENIR EN COMPTE PEL NOSTRE FILM

Una sessió de molt diàleg i treball per anar definint què volem tenir en compte de cara a la nostra pel·lícula:
 -Poc diàleg per expressar cinematogràficament les emocions.
 -Més pes en la vessant emocional que la vessant narrativa.
 -Ens inspirem en els visionats de cineastes: aquests ens donen idees, és un punt de partida per a idees més nostres.
 -Tindrem molt en compte les localitzacions, la llum i l’hora del dia. L’alba (pel so dels ocells) i la posta de sol ens resulten especialment interessants. La nit també ens ajuda a emfatitzar l’estat emocional del personatge, la nit ens permet aïllar el personatge de l’espai.
 -Serà necessari documentar-nos i valorar bé les transformacions (de llum, de so, d'espai). Sobretot pel que fa al treball amb els tràvelings. Molt ric en canvis.
 -El valor de la meteorologia: buscarem el vent.
 -El so per damunt de la música. Ens proposem treballar molt bé el so i que aquest sigui un element fort en el nostre curt.
 -Les emocions han d’estar molt ben matisades, per això ens cal definir bé el nostre personatge, tenir-lo molt clar, que aquest tingui una bona base descriptiva.
 -Haurem de tenir molt en compte les regles del joc que se’ns proposen. Serà una manera d'enriquir la nostra pel·lícula i de compartir maneres de treballar amb els companys d'altres centres.
 -El vestuari del personatge serà quelcom a valorar però, sobretot, el color en general.
 -Jugarem amb els paràmetres expressius (alçada, angle, profunditat de camp,...)
 -Buscarem estar a prop del personatge, gravarem bé el rostre, la mirada, ... Els primers plans són molt importants per empatitzar amb el personatge.
 -Les panoràmiques ens permetran anar de l’espai al personatge, ... és una manera de gravar que volem utilitzar després d'haver treballat 'Passatges entre el personatge i el món'.
 -Volem recuperar alguns dels tràvelings i plans del món que hem gravat al llarg del curs. Són espais molt rics cinematogràficament i emocionalment.
 -Els tràvelings els utilitzarem pels trajectes.
 -La selecció de les localitzacions és molt important i els espais on vam gravar les primeres seqüències poden ser bones localitzacions pel film